Este sábado La Plata cumple 75 años y será nuestro aniversario más raro porque lo celebraremos sin poder hacer lo que más nos gusta.

El bar, que Quimeta y Pepito fundaron en 1945 con tanto cariño y trabajo, ha estado siempre abierto en nuestro aniversario; incluso cuando durante la dictadura él estuvo encarcelado por pasar el ‘parte inglés’, el folleto que contenía informaciones de la emisora de la BBC sobre la España franquista.

Las restricciones del coronavirus nos impedirán este año celebrar las bodas de brillantes como nos hubiera gustado, brindando con todos vosotros, pero cuando termine esta puta pandemia celebraremos los 75 con un vermut popular por todo lo alto. Hasta entonces a partir del lunes podréis venir a recoger nuestro vermut y pescadito para llevar. Un brindis por Pepito y Quimeta y por todos los que con vuestro amor y fidelidad habéis hecho posible que su sueño siga vivo.

Aquest dissabte la Plata compleix 75 anys i serà el nostre aniversari més estrany perquè ho celebrarem sense poder fer el que més ens agrada.

El bar, que Quimeta i Pepito van fundar el 1945 amb tant d’afecte i treball, ha estat sempre obert al nostre aniversari; fins i tot quan durant la dictadura ell va estar empresonat per passar el ‘parte inglés’, que contenia informacions de l’emissora de la BBC sobre l’Espanya franquista.

Les restriccions del coronavirus ens impediran celebrar les noces de brillants com volíem, brindant amb tots vosaltres, però quan acabi aquesta pandèmia celebrarem els 75 amb un gran vermut popular. Fins llavors a partir del dilluns podreu venir a recollir el nostre vermut i peixet per emportar.

Un brindis per Pepito i Quimeta i per tots els que amb el vostre amor i fidelitat heu fet possible que el seu somni segueixi viu.

Quin article més deliciós ens han dedicat la bona gent de Ni un dia a casa (Adrià Albets, Ivan Diez y Carles Domènech) al diari Ara sota el títol de Bar La Plata, el bar de Barcelona. Aquí en teniu el text.

“El Pepe és el cambrer que qualsevol bar voldria tenir. Treballador, agradable, atent i amb la mateixa il·lusió i alegria des de fa gairebé cinquanta anys. Si existís un mercat de fitxatges de cambrers, el seu nom sonaria cada estiu i li plourien ofertes de tot arreu, però difícilment es plantejaria un canvi. Ell no és el cap de La Plata, però és l’ànima d’aquest minúscul bar amagat al barri Gòtic de Barcelona. “No bec, no fumo i tinc la millor feina del món. Ja em diràs on trobes un cambrer així!”, exclama mentre amb una mà serveix un parell de cerveses i amb l’altra aguanta un plat d’anxoves. Sempre de bon humor, detallista amb el client i sentint-se amb el dret de traspassar certes línies delicades gràcies a la confiança que s’ha guanyat amb la gent que el visita habitualment. Perquè qui va a La Plata per primera vegada ho fa perquè és un lloc històric, amb un encant especial i perquè s’hi menja bé, però qui hi torna ho fa per veure el Pepe Gómez.

Josep Marjanet, el Pepito per als coneguts, va obrir ara deu fer setanta-cinc anys un petit bar per servir-hi esmorzars de forquilla. Un pescador li va recomanar que oferís unes quantes tapes sense complicar-se la vida, i aquesta filosofia s’ha mantingut fins avui. A la carta que hi ha penjada a la paret, sempre s’hi ha llegit el mateix. Les tapes de La Plata són: el pescadito (2,90 €), l’amanida de tomàquet i ceba (2,80 €), elpintxo d’anxoves (2,50 €), la ració d’anxoves (6 €) i el pa amb tomàquet (2,50 €). Fa uns anys hi van afegir el pintxo de botifarra (2,50 €) i tot i que no surten a la carta també tenen seitons arrebossats. Una cuina senzilla, amb una relació qualitat-preu difícilment superable, en un racó carregat d’història i amb bon ambient. Això és La Plata, que tot i el seu enorme èxit, no ha perdut la seva essència i la humilitat. “Quan més donc, més tinc” és la frase literal que es llegeix en una placa que hi ha penjada a la paret del bar. Així entenia la vida el Pepito i així l’entenen encara la seva filla, l’Anna Marjanet, i el seu net, el Roger Pascual, que són els amos del negoci. I ningú com el Pepe per posar cara a aquesta filosofia.

Després d’unes quantes cerveses, de tastar el vermut casolà de La Plata i d’acabar pràcticament amb les existències de seitons, anxoves, tomàquet i botifarra, li demanem al Pepe que ens recordi com va començar tot. Ens parla de quan estudiava a l’escola del davant i a casa seva necessitaven diners. Una amiga de la seva mare treballava a la cuina de La Plata i li va dir que estaven buscant un “aprenent”. El Pepe va aprendre ràpid, es va guanyar el seu primer sou oficial i ja fa quaranta-vuit anys que cada dia aixeca i abaixa la mateixa persiana. Per La Plata ha vist passar personalitats de tota mena; recorda Alexanko o Romário de l’època del Dream Team; parla emocionat de Pau Donés, que es deixava veure molt pel bar; li fa il·lusió dir que Ferran Adrià també ha vingut molt, però en destaca un per sobre de tot. I això que no sabia qui era. “«Has vist que hi ha el Bono?», em va preguntar un client. «Quin Bono? El polític?», li vaig dir”. El Pepe no va reconèixer el cantant d’U2. “Si fossis Manolo Escobar o el Fary t’hauria reconegut, ho sento”, li va dir sense que el sentís. “Jo de la música aquesta no en tinc ni idea! Només sé que no em va deixar propina”. Així és el Pepe, autèntic, com La Plata. El bar de Barcelona.”